/Traducció al català al final del post.
/Traducción al castellano al final del post.
/ENG
Fishing bycatch, the Achilles
heel of Mediterranean Shags
Fishing bycatch represents one of the main threats to
Mediterranean shags, as is the case for many other seabirds. In our study area
the problem occurs in different formats. On the one hand, bycatch can be caused by
professional longlines (basically demersal), set nets and traps. On the other, recreational
fisheries, especially angling from shore, can also have a severe impact on the
species. The lack of both control and proper regulation might make the latter of
particular concern.
The problem of bycatch has
received considerable attention in recent years around the world, and several
studies have contributed to developing mitigation measures. This is especially true for
certain gears (such as longlines) and species (such as shearwaters). For example, the use of
"scary lines" keep seabirds away from the baited the hooks during the
set of the lines, which is when they usually get caught. Or the use additional
weights make the line sink faster and remain out of reach for many birds. These
measures may somewhat lose effectiveness in the case of shags, as they are
proficient divers that can reach considerable depths (down to >50 m), and
therefore there is a risk that the birds still get caught on hooks while
sinking, or even once the line is settled. In addition, shags are very coastal seabirds,
and hence they can be more vulnerable to interaction with recreational fishing
from shore.
Out of 61 shags banded during
the first two years of study, at least 15% either carried hooks at the moment
of their capture or were later detected with them. We found various hook sizes,
corresponding to both professional (longline) and recreational fishing (angling).
The hooks were either inside the digestive tract (presumably swallowed with the
bait) or stuck to the skin (usually after the bird got entangled with the
attached line). Some birds can live for a while with the hooks, but they are
expected to eventually end up dying.
Of the shags that arrived to
the Wildlife Recovery Centre Torreferrussa in the last years, more than half carried
hooks or showed direct evidence of having been accidentally caught by a fishing
gear, either professional and recreational. The remaining birds showed
weaknesses or injuries of unknown origin, and in most of them the interaction
with fisheries could not be ruled out.
It turns out that in the most
important and well studied roosting sites in the Catalan coast (Sant Pol-Calella,
Arenys and Blanes) tend to be areas highly used by anglers. That is why we
consider this as a major threat for the species in our study area. These
sensitive areas are rocky coves with small sandy beaches, isolated rocks near
the coast or breackwatrs.
Our work combines information from
shags either observed on the coast, captured for banding or admitted to
Wildlife Recovery Centres. To determine the type of fishing that caused the
accidental capture. These preliminary results show the need of urgent action in
sensitive areas, particularly roosts, where angling should be particularly well
regulated.
Bone scan whit two hooks
© Mònica Alonso
Hook stuck in the neck
© Enric Badosa
Hook inside
© Enric Badosa
Beak broken by hook
© Carles Tobella
Angling hook extracted from inside the shag
© Mònica Alonso
/CAT
Captures accidentals, el taló d’Aquiles dels corbs
marins emplomallats
Com
passa per a diverses espècies d’ocells marins, les captures accidentals representen
un dels principals factors d'amenaça per al corb marí emplomallat. Dins la
nostra àrea d'estudi es presenten en diferents formats. D'una banda el sector
professional amb el palangre de fons, el palangró i el tresmall, i
ocasionalment les nanses. Per altra, el sector recreatiu, especialment la pesca
amb canya des de la costa, molt practicada i amb diferents disciplines. La
manca d’una regulació adient i de control, fan especialment preocupant la
darrera.
El
problema de les captures accidentals ha rebut força atenció en els darrers anys
arreu del món, i diversos estudis han contribuït a desenvolupar mesures de
mitigació. Això és especialment cert per a determinats arts (com els palangres)
i espècies (com les
baldrigues). Per exemple, l’ús de “línies espantaocells”
allunyen els ocells dels hams durant la calada de l’art, que és quan solen
quedar enganxades. O l’ús de pesos addicionals fan que l’art s’enfonsi més
ràpid i quedi lluny de l’abast de molts ocells. Aquestes mesures poden perdre
eficàcia en el cas del corb marí emplomallat, doncs es tracta d'una espècie
bussejadora, que pot pescar a fondàries de fins a més de 50 metres, i per tant existeix
el risc que els ocells quedin enganxats en els hams a més fondària, fins i
tot un cop calats. A més, el corb marí emplomallat és un ocell marí molt costaner,
i això el pot fer més vulnerable a la interacció amb la pesca esportiva des de
costa.
Dels
61 corbs marins anellats durant els dos primers anys de l'estudi, al menys un 15%
es van capturar amb hams o van ser detectats posteriorment amb aquests. N’hem
trobat de diverses mides, tant professionals (palangre) com de pesca recreativa
(canya). Hem trobat hams al tracte digestiu (presumiblement per ingestió de
l’ham amb esquer), així com d’altres clavats a la pell (generalment degut a
l’embolic dels ocells amb els fils de niló). Alguns ocells poden viure un cert temps
amb l'ham, però és previsible que a la llarga acabin morint.
Dels
individus ingressats al Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa, més de
la meitat portaven un o més hams o mostraven indicis directes d’haver estat
capturats accidentalment per alguna art de pesca, tant professional com
recreativa. La resta ingressen debilitats o tenen traumatismes d’origen
desconegut, on tampoc es pot descartar la interacció amb la pesca.
Es
dóna el cas que en els dormidors i posadors diürns més importants i ben
estudiats (Calella-Sant Pol, Arenys i Blanes), acostumen a ser zones molt
freqüentades per pescadors de canya. És per això que considerem aquesta com una
de les principals modalitats de pesca que afecten a l'espècie a la nostra àrea
d'estudi. Aquestes zones sensibles són cales rocoses amb petites platges
sorrenques, roques aïllades properes a la costa i espigons de ports o
protectors de platges.
El nostre treball combina informació de corbs marins observats
a la costa, capturats per anellament i ingressats als Centres de Recuperació de
Fauna. Per trobar indicis i determinar la modalitat de pesca que ha produït la
captura accidental. Amb aquests resultats preliminars considerem urgent actuar a
les zones sensibles, creant espais d'exclusió de pesca esportiva.
/CAST
Capturas accidentales, el talón de Aquiles de los cormoranes moñudos
Tal
y como pasa en diferentes especies de aves marinas, las capturas accidentales
representan uno de los principales factores de amenaza para el cormorán moñudo.
Dentro de nuestra área de estudio se presentan en diferentes formatos. Por una
parte el sector profesional con el palangre de fondo, el palangrillo y el trasmallo,
y ocasionalmente las nasas. Por otra, el sector recreativo, especialmente la
pesca con caña des de la costa, muy practicada y con distintas disciplinas. La ausencia de una regulación adecuada y de control, hacen especialmente preocupante
la última.
El problema de las capturas accidentales ha recibido bastante atención en los
últimos años en todo el mundo, y varios estudios han contribuido a diseñar medidas de mitigación. Éstas son especialmente buenas para determinadas artes
(como los palangres) y especies (como las pardelas). Por ejemplo, el uso de “líneas espantapájaros” alejan las aves de los anzuelos
durante el calado del arte, que es cuando suelen quedarse atrapadas. O el uso
de pesos adicionales, hacen que el arte se hunda más rápido y quede lejos del
alcance de muchas aves. Estas medidas pueden perder eficacia en el caso del cormorán
moñudo, al tratarse de una especie buceadora, con capacidad para pescar a profundidades
de 50 metros o superiores, y por tanto existe el riesgo de que queden capturados
en los anzuelos a más profundidad, incluso una vez calados.
Además, el cormorán moñudo es una ave marina muy costanera, este hecho puede
hacerle más vulnerable a la interacción con la pesca recreativa des de la costa.
De los 61 cormoranes anillados durante los dos primeros años de estudio, por
lo menos un 15% se capturaron con anzuelos en su cuerpo o fueron detectados
posteriormente con estos. Hemos encontrado anzuelos de diferentes tamaños, tanto
profesionales (palangre) como de pesca recreativa (caña). Hemos encontrado anzuelos
en el tracto digestivo (presumiblemente por ingestión del cebo), así como otros
clavados en la piel (generalmente debido al enredo de las aves con el sedal). Algunas
aves pueden vivir un cierto tiempo con el anzuelo, pero es previsible que a la
larga acaben muriendo.
De los individuos ingresados al
Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa, más de la mitad tenían uno
o más anzuelos o mostraban indicios directos de haber estado capturados
accidentalmente por alguna arte de pesca, tanto profesional como recreativa. El
resto ingresan debilitados o tienen traumatismos de origen desconocido, donde
tampoco se puede descartar la interacción con la pesca.
Se da el caso que en los dormideros y reposadores diurnos más importantes y
bien estudiados (Calella-Sant Pol, Arenys y Blanes), acostumbran a ser zonas muy
frecuentadas por pescadores de caña. Es por esto que consideramos esta como una
de les principales modalidades de pesca que afecten al especie a nuestra área de
estudio. Éstas zonas sensibles son calas rocosas con pequeñas playas arenosas,
rocas aisladas próximas a la costa y espigones de puertos o protectores de playas.
Nuestro trabajo combina
información de cormoranes observados a la costa, capturados para anillamiento y
ingresados a los Centros de Recuperación de Fauna. Para encontrar indicios y
determinar la modalidad de pesca que ha producido la captura accidental. Con estos
resultados preliminares consideramos urgente actuar a las zonas sensibles,
creando espacios de exclusión de pesca deportiva.
